Buenu, encara no m’he mort.
Les mans artrítiques, les crivelles, els reveixins, els pellerons a les orelles. A alguns encara ens agrada l’hivern, i la fred, i la glaçada al dematí, i el collons de cotxe que no arrencaria cap matí si no visqués en un carrer en baixada.
Prometo que quan acabin les glaçades tornaré.
-I a mi què.
-Si ja ho sé, ja t’entenc.
-Buenu, jo només ho deia per si…
-No no, és clar, i fas bé, però…
-En fin.
-Si, d’això…
Si senyors, les coses van així.
És un deliri de ric, ho sé, però ara dedico el meu temps a traginar carretilles de morter i totxanes amunt i avall d'una embastida; a vegades també faig regates i fins i tot em permeto el luxe de netejar una formigonera abonyegada, per tal d'avaratir una mica les despeses -irrisories per una butxaca plena i infinita com la meva-, del que algun dia serà la meva luxosa ostentosa i plena d'artilugis inútils, llar.
Vull dir que aquesta tasca tant digne, m'està robant temps a la comunicació amb la resta del mòn per aquesta maquinota de merda. Evidentment tinc les necessitats cominicatives bàsiques cobertes, no pateixin; tinc un gos, una ràdio, i dos pots de iogurt units per un fil.
Com que no compto que m'agin trobat a faltar, ni ho faran, afortunadament m'acomiado de vostés, fent una genoflexió davant d'un bust de l'Acebes, i els dic fins aviat.
[@more@]
No em declaro, modern ni progre.
El progressisme és perillós, confiar en coses noves, o que encara han d'esdevenir, no hauria de sortir de cap cap racional. Qualsevol que busqui una mica de seguretat (inevitable instint de supervivència de l'espècie humana), ha de refiar-se estrictament d'allò que altres generacions ja han fet, i els ha funcionat. És pretenciós pensar que la majoria de nosaltres estem dotats per a inventar models nous de vida, o ni tant sols seguir models nouvinguts que no han passat la mínima prova de fiablilitat que dóna el temps.
La virtut de fer avançar l'humanitat, la tenen només uns quants escollits de cada generació, i fins i tot aquests hauran de passar per la vida -com és normal-, considerats com a folls o insensats.
Quan algú justifica les exentricitats, pretesament avançades al seu temps, d'algun geni autoproclamat, em fa gràcia aquell argument que diu: "a Newton també el prenien per boig, i mira ara…". Collons!, i és clar que el prenien per boig, tal i com havia de ser, però la tossuderia dels seus arguments va acabar registint el pas de les generacions. És la seguretat que dóna el pas de les generacions que va convertir a Newton en un geni. Pretendre que ho fos en vida, seria demanar que tots els seus cohetanis fóssin genis!
Vull dir que la modernitat s'ha de posar a prova, i hom només se la pot fer seva quan ja ha deixat de ser modernitat. El procés de provar nous models de vida, nous estils, o nous enginys; provoca un estrés, pel que la majoria de mortals no estem preparats.
La modernitat ha permés, per exemple, les noves tecnologies, que es renoven constantment, fins i tot, abans d'estar segurs que el model anterior era complet, esgotat i assumible per la majoria.
Si us costa estar d'acord amb mi, fixeu-vos per exemple, com les noves tecnologies brandant la bandera de la mosernitat, han fet possible aquest blog, que a més de ser insofriblement innecessari, és una merda de dimensions considerables.
A reveure.
[@more@]
A casa, tot i que en tenim, no fem servir la bústia, més que res perquè no passa el carter. Totes les bústies del veïnat de Dalt, estan en un mateix lloc -coses d'aquesta ruralitat moderna-, i així el senyor/a de correus no perd el temps anant de casa en casa.
Cada any hi ha una mallarenga que, adonant-se del trist abandonament que pateix la bústia de casa, la fa servir per fer-hi niu. Avui ja l'he vista parada sobre la tanca d'heures amb un borrissol al bec vigilant per dur-la cap a la bústia/niu, sense ser vista per cap possible depredador; garses, gats, homes, homes vestits de gat…
Tot plegat, a part de ser un espectacle digne de fer-me badar, fa pensar que si el carter fos una mallarenga tot aniria molt millor i a casa tindríem les cartes puntualment, això si, només en tindríem per primavera.
[@more@]
A banda i banda del Pont de Pedra de Girona, hi ha sovint, representants -degutament identificats- d'oenegés, intentant convèncer a qualsevol vianant despistat que passi per allà, de col·laborar amb la seva causa.
Jo no sóc solidari, ja em conec, ho vaig assumir fa temps. I no em sento especialment cuplable, o si més no, més culpable del que se'n deuen sentir els que col·laboen amb alguna causa, i en canvi, la seva solidaritat no abasta les altres cinquanta-tres mil nou-centes vint-i-dues causes que existeixen al mòn dignes de merèixer-se-la.
Doncs bé, tot i no ser solidari, normalment tinc la deferència d'aturar-me i escoltar el que m'han de dir, a vegades, fins i tot, els argumento la meva negativa.
Però és que ahir tenia pressa, i quan una noia d'estètica solidària; baixeta, cabells estirats i que lluia una petita petita argolla al nariu dret del nas i un braçalet de fils de colors, em va dir: "tens un segundet per metges sense fronteres", jo li vaig haver de respondre, "no, avui no, ho sento", però ella, pensant que l'insistència irònica formava part de la seva feina, em va replicar: "ei, gratis, eh!", jo em vaig haver de parar, treure'm l'auricular de l'orella, i dir-li tant amablement com vaig saber: "moltes gràcies, el meu NO també és gratis".
On s'ha vist? solidaritat a punta de pistola!!! cagu'm dena!, és que al final els no-solidaris acabarem tinguent més dignitat que els solidaris.
I a més a més va dir "segundet"!!!, imperdonable, ara si que no em penso passar mai al bàndol dels solidaris.
[@more@]
Oju, que ara faré poesia moderna:
ARREMANGA'T NENA, QUE VÉ EL LLETER
Encara la lleganya a la finestra
i el borrissol lluent m'encalça
de lluny em vé la dèria, i la diria
-Fent equilibris sobre un pedestal
sóc més alt que tu, i que jo
si tu no ets tu, com un vel de dol-
Borrissol, pedestal. I la diria,
la dèria, si no vinguéssis d'allí
si no estiguéssis sol, si ni avui ni ahir
la llum que pud, no em fes mal.
pardal
malalt, i a tu, per baix, mussol.
tataaaaaan! (així, com de circu, saps?)
lo carnisser de la banaula
[@more@]
Els lectors més acèrrims (uno o ninguno) d'aquest blog, segur que recordareu vivament aqueslls dos escrits que vaig fer de Can Dansa.
Segur doncs, que us entristirà la notícia que us haig de donar: En Jordi de can Batlle, el pastor, l'amic de l'Estevanet de can Dansa, el vivales panxacontent amb més problemes cardíacs que ganes de treballar, ha mort.[@more@]
Conscient de què vós, lector -fill de la indústria audiovisual-, sou més donat a les proclames propagandístiques, clares i directes, que a la lírica perfilada de pa poesia gastronòmica, em disposo a emetre'n una (de proclama propagandística, vull dir):
EL CARNAVAL FA GAIREBÉ TANTA MANDRA COM EL CAP D'ANY
I el primer que deixi anar el tòpic de que no li agraden aquestes festes on la diversió sembla que sigui obligada; li tallo el morro, les orelles, la llengua i la papada, i en faig butifarra de sang.
[@more@]
Melosa -que vé de mel-
la salsa, que us amara
i la cassola enganxosa,
i del paladà al cel.
Com el goig de suara
en acabat serà migdiada,
el plat de porcellana
serà la dulça més esperada.
Se'm cargola endins el cargol
i em surt enfora la picada
em rellisca avall el peu de porc
i més si a la salsa hi ha perolada.
Deix de gelatina amic,
besa'm la panxa i la budellada
que si quan començo ric,
quan acabo, la pena és amarga.
Ningú ha igualat, ni igualarà mai els peus de porc amb cargols i llebre de la Lola de can Gelats:
(quedi dit)
[@more@]
Si senyors, la costa a l'hivern, és un lloc on anar.
Si em posés poètic diria que la llum és metàlica i pamaplluguejant entre les roques i els furions; i que l'olor de pinassa que t'arriba no és enfalagosa i pastosa com el quitrà com ho és a l'istiu, al contrari és fresca i d'una discressió tant amable que no t'envaeix tota de cop, i només vé a trobar-te en els recessos de tramuntana que hi ha a cada colze del corriol que uneix una cala amb l'altra; i que les onades roseguen la sorra de les platges tal com ho han de fer i tal com ho han fet durant centúries, sense maquines ni aportacions extres de sorra; i uqe hi ha platges de còdols, i barraques arran d'aigua que abans servien d'alguna cosa…
Tot això si em posés poètic i ridícul.
Facin-se un favor i vagin a fer una caminadeta fins a les illes formigues, collons, i no em vinguin amb plajadaros obscens i patètics.
[@more@]
