plastic

El millor moment del dia

plastic — Wed, 18 Nov 2009 08:53:02 +0000

Ja és fosc fa estona, els porticons estan tancats, ja hem sopat i he hagut de posar llenya al foc un parell de cops.
La Maria i la seva panxa dormen plàcidament al sofà, jo cargolo un cigarro asssegut en aquell collons de poäng que vam comprar a l’ikea. Els peus recolzats sobre la pedra del foc, se m’escalfen en excés i els haig d’anar canviant de posició. La llum, groga i pàlida del llum de paret marca el relleu de la paret de pedra fent unes ombres primíssimes.
Mentre la tele funciona a baix volum, jo em gronxo, encenc el cigarro, i penso que la guilla que avui he vist a la rabassada potser és la mateixa que em va venir a veure quan sembrava la feixa de la raleta.
Aquest és el millor moment del dia, no aniria mai a dormir. Ara mateix, ni faig, ni haig de fer res.

Carta als estudiants

plastic — Wed, 04 Nov 2009 13:09:11 +0000

1er: hi ha molts universitaris (massa, segurament) de la meva edat.
2on: hi tants imbècils amb carrera, com sense.
3er: Els universitaris, son un llast i una merma per la qualitat de vida dels seus pares.
Ara vostès em diran que son uns estudiants brillants i que han aconseguit una beca per pagar els seus innecessaris estudis, fantàstic a més de ser una càrrega per als seus pares ara ho son de la resta de la societat. Quan tothom sap que els recursos econòmics de l’educació haurien d’anar destinats a forrar d’or les pissarres i a incrementar els sous dels pobres i desprotegits docents.
O un erasmus; me cagun en la…, això si que és delicte. O un conveni de col·laboració a no sé quin collons de país, amb no sé quin collons d’universitat per fer un collons d’estudi comparatiu sobre els coleòpters del mediterràni amb els del bàtic. No senyors no, si volen viatjar, esperen a acabar d’estudiar, es posen a treballar, i després es paguen un viatge, com tothom. Que tothom sap que els erasmus i aquest tipus de coses només serveixen per anar de farra i follar pels descosits amb estrangers o estrangeres (segons el cas), lluny de casa i de la vigilància paterna.
4art: No em serveix que em digueu que compagineu els estudis amb una feina mal pagada a mitja jornada. Perquè d’aquesta manera esteu robant llocs de feina a immigrants honrrats.

Atentament, un home sense carrera.

Ritmes llatins: LA SALSA

plastic — Tue, 03 Nov 2009 15:35:56 +0000

La salsa està maltractada i incompresa.
La cuina moderna malentesa, té per costum barrejar els gustos i els ingredients al plat.
Els gustos es barrejen a la cassola, collons!

Em vé de gust recuperar un fragment d’un post de ja fa temps:

PEUS DE PORC AMB CARGOLS

Melosa -que vé de mel-
la salsa, que us amara
i la cassola enganxosa,
i del paladà al cel.
Com el goig de suara
en acabat serà migdiada,
el plat de porcellana
serà la dulça més esperada.
Se’m cargola endins el cargol
i em surt enfora la picada
em rellisca avall el peu de porc
i més si a la salsa hi ha perolada.
Deix de gelatina amic,
besa’m la panxa i la budellada
que si quan començo ric,
quan acabo, la pena és amarga.

Mossega’t la llenga

plastic — Fri, 23 Oct 2009 08:24:10 +0000

Mort lenta i dolorosa als que diuen:

cura, per capellà
tenda, per botiga
boda, per casament
risa, per riure o gràcia
…

La llista és oberta, s’accepten propostes.

En Robert sempre s’apropiava de la pilota vermella.

plastic — Fri, 09 Oct 2009 09:05:05 +0000

El carrer de davant de la guardaria s’havia convertit en un anar i venir perillosíssim de camions. Camions d’aquells tant grossos que porten i s’enduuen terra de les obres de l’autopista.
En kevin, no en deixava passar ni un sense saludar-lo amb la maneta, quedava embadalit davant aquelles joguines colossals i pensava "quina sort que té aquest nen panxut del caliquenyo que les condueix…".
Mentrestant sota la galeria del pati, la Janna estirava els cabells de la Duna, i la Duna mossegava el braç de la Janna. Ja no recordaven com havia començat la disputa, però s’ho estaven passant d’allò més bé.
I jo, al sorral, lluny de tot el xivarri, menjava grans de sorra mentre mirava fixament com un gos que passava pel carrer encamallava la cama del seu amo.

Ara que ja tinc tres anys i mig, i tot i que el record d’en Robert apropiant-se la millor pilota del pati encara no se m’ha esborrat de la memòria, puc dir que la guarderia va ser una de les millors etapes de la meva vida.

Srs. integristes, siusplau

plastic — Mon, 05 Oct 2009 21:16:57 +0000

Era un diumenge cap al tard. Mirant el terra de la Rambla vam arribar a la conclusió, que teníem bastantes possibilitats de què un ocell s’ens cagués a sobre, tret d’això tot era normal, alguna parelleta en un banc, gent a les terrasses dels bars…
És aquell ambient de Girona, que no saps ben bé si definir-lo com a "pijo", benestant, petit burgès… Un ambient en el que evidentment no t’hi reconeixes -això seria un pecat-, però que et fa sentir comfortable. Segur.
Ultimament entre la fauna gironina hi hem de contar uns especimens d’origent incert i variat, i de costums gregaris, que ocupen els carrers de la ciutat, sobretot a l’estiu, quan la temperatura fa que baixin d’altres latituds més septentrionals. Son els guiris. A mi personalment no m’hi fan cap nosa, trobo que donen color, i com que Girona és petita vagis on vagis en trobes un, o dos, o molts. El fet és que han portat alguns costums, i negocis, fins ara poc freqüents.
A la Rambla mateix, s’hi ha instal·lat un pub irlandès, amb tota la suposada autenticitat i ambient dels originals, al mig de la Rambla, just on comencen les cadires de la seva terrassa, hi ha un cartell immens, amb tota la varietat de menges i beures que s’hi ofereixen; la foto, i el nom en anglès. El nom original, evidentment, com ha de ser. Original, com els mobles de fusta renegrida de l’interior, original com els cambrers pàl·lids i pigats amb els cabells de color de palla humida, original com el collons de música que hi posen. Si, és clar, original, en anglès. De manera que no vaig acabar d’entendre el que m’hi oferien.
Jo ja em conec, i sé de la meva mandra per anar a picar pedra amb aquestes beneiteries.
Per això demano als integrises, a la gent que viu arremangada de mànigues, que vagin a encadenar-se a un sortidor de guiness, o que apliquin al putu pub irlandès, la puta llei aquella per la que obliguen als paquis i als xarnegos a retolar en català. Collons!, aquí si que hi fa falta, el castellà al cap i a la fi l’entenem tots, o gairebé tots (la meva àvia no s’en surt gaire bé).

EL XAI DE LA DISCÒRDIA

plastic — Wed, 02 Sep 2009 09:27:54 +0000

La iaia duu una bena en una cama, a l’altra, una ferida al costat de la llaga que fa temps que hi té, un morat al braç, el cos masegat de tot arreu, i l’ànima ben esquinçada. Fa una setmana que va tornar a caure. Es fa gran i cada vegada li és més obvi que ja no serveix per gaire res més que escloveiar fesols a la terrassa a l’hora del sol.

Avui per dinar érem ella i jo sols, i veient-la amb aquella cara tant mustiua, esperant que jo li preguntés què li feia mal, o què li havia dit el metge. Li he tirat un ham que se sol empassar de grat, i que la fa revifar més que cap altra cosa d’aquest món: El seu passat.

-On vivíeu exactament? – li he preguntat, tot i que jo ho sé perfectament?

-A muntanya, a Orsevinyà.

-I com es deia la casa?

-Can Soler. Hi vaig anar ara fa uns quatre o cinc anys. M’hi va dur la teva tia, i no en quedava ben re, amb prou feines alguna paret dreta i quatre cairats mig podrits. Pensa que era una casa que tenia de tot; tenia corral, trull –perquè també ens fèiem l’oli-, un safreig gros com tot aquest menjador, que s’emplenava amb una canal que venia d’una mina que hi havia sota dels garrofers, -que jo no recordo pas que s’aixugués mai-

A aquestes alçades la iaia ja havia agafat arrencada, i s’havia oblidat del plat de patata i mongeta, i un tai de vedella que tenia al davant, per engegar un relat favulòs on els records i el temps s’atropellen i es barregen, fins i tot n’hi ha que fan de mal creure. Però al capdevall, el que jo intento explicar-vos és el que ella recorda de la seva infància i no pas la seva infància.
-Es veu que feia molts anys, s’hi havia fet vinya, i tot el voltant de la casa hi havia feixes, que nosaltres hi teneim trongers, i presseguers, i garrofers, i que sé jo…, tot el que et puguis imaginar, i als marges de les feixes encara hi havia alguna sarment, que feien uns raïms, petits, negres i dolcíssims. Un tros lluny de la casa hi teniem l’Olivaret, que hi anàvem a buscar les olives per fer l’oli, -que una vegada de petita, vaig caure a la tina de l’oli, saps allò que diuen de “ja has begut oli?”, doncs jo en vaig beure, i de miracle que no em vaig morir, -si és ben bé que quan no et toca morir, no et mors-, n’haviem fet tantes de petits….. A l’olivaret hi teniem els ruscos que quan els meus pares ens deixàven sols…

-Quans germans éreu, iaia?- l’interrompo perquè pugui respirar una mica.

-Cinc, i la Pura era la més petita. I quan els pares ens deixàven sols, perquè ells marxàven molt sovint; la mare baixava a plaça a vendre la mel, l’oli, o les quatre coses que fèiem i el pare anava a bosc setmanes senceres, a justir jaç, a fer carbó, o el que es presentés en aquell moment. La quesitó és que ens quedàvem sols molt sovint, i nosaltres, malcagats, -perquè mira que arribàvem a ser malcagats-, ho aprofitàvem per anar als ruscos a agafar la mel per menjar-nos-la amb bresca i tot allà a l’era de casa. Emprò una vegada, s’ens en va trabucar un -de rusc-, i mira…, que van començar a sortir abelles i abelles i més abelles, i tots vam còrrer feixes avall, però la Pura que era la més petita, es va quedar una mica endarrera i la van ben pessigar. Quan van arribar els pares els vam dir que havien sigut vespes i no ho van saber mai, el que havia passat de vritat!

Que mira que si ho arriben a saber… És que eren dolents abans els pares. Una vegada el meu germà, que no sé perquè era molt aficionat a encendre foc, i sempre corria amb una caixa de cerilles a la butxaca, se li va escapar de les mans un foc que va encendre en un puestu que hi passava una carretera molt a la vora, quan vam veure que no el podiem apagar vam còrrer a buscar el pare –i pare…, i pare…., que s’ha calat foc als garrofers…, i que ha passat un home per la carretera i ha calat foc als garrofers….-. Mira, quan el meu pare va arribar allà i va veure que el foc havia començat a baix i no pas a la vora de la carretera com li haviem dit nosaltres, em va agafar el meu germà per banda, i plist i plast, me li va clavar una surra amb la corretja, que va tardar una setmana a tornar a caminar bé. És que mira que eren animals abans els pares, eh?

Ui, ui! Si en aquella casa amb els meus germans hi haviem fet de tot, encabat va venir la guerra, i tot va començar a anar malament.

Mira, jo aquesta gent gran que diu que el jovent hauria de passar una guerra, ja els hi dic sempre “Si, però que només passi a casa teua, eh? Que a casa ja en vam tenir prou amb una”

-Perquè, què va passar?

-Què va passar, doncs mira que el meu pare s’en va anar a la guerra, Pensa que de tres cases que erem per allà a la vora, no ni havia cap que tingués cap home, eh?, i com que la meu mare havia de ser sempre fòra, per guanyar-se les garrofes, doncs em deixava a mi encarregada dels meus germans. I què cony vols que sapigués jo amb tretze anys tota sola a muntanya cuidant-me dels meus germans. Re home re, tot van ser misèries. I això va durar tres anys. La mare cada vegada era menys a casa i va agafar anèmia, que no s’en va pas refer mai del tot… I quan s’estava a punt d’acabar la guerra, el meu pare que tornava a la desvandada, es va trobar amb un pastor francès que no podia travessar cap a França amb el ramat, i el meu pare li va dir; “mira, mentre ho soluciones, vine a casa que hi ha un corral molt gros i les aboies podran pasturar les oliveres i els garrofers, i ni a tu ni a elles els faltarà de res.

Els quinze dies que es va estar a casa vam menjar més bé del que haviem menjat feia molt de temps. Com que el ramat feia molts dies que caminava, n’hi havia unes quantes de coixes, i les vam matar i ens les vam menjar. D’aquestes coixes, n’hi havia un parell que estaven prenyades, i a l’hora de marxar, el pastor no les va voler matar ni endur-se-les, i les va deixar al meu pare com a compensació per les molèsties d’haver-lo acollit.

El pare en aquells moments tenia el judici amb la seva germana, que durant la guerra li havia volgut prendre els drets del mas, tot i que el meu pare era l’hereu, i tenia tot el dret a seguir la masoveria dels seus pares. El cas és que aquella mala garsa de la seva germana ja ho acabava de tenir guanyat, i el meu pare, va anar a buscar l’advocat d’Arenys, li va explicar el cas, i li va dir que si guanyaven es fotrien un xai. L’advocat va aceptar la mar de content, perquè durant aquella època no hi havia carn enlloc, i si en tenies i la volies nar a vendre, el més segur era que te la fotéssin pel camí.

La meu mare que era més llarga que sàbia, ja va veure que allò no acabaria bé, i li va dir al meu pare, que ella no en volia saber res d’aquell xai, que si s’el volien menjar anéssin a l’hostal, però que ella no els hi cuinaria pas.

I la meu mare per desgràcia va tenir més raó que una santa. Va resultar que l’advocat era amic de l’amo i li va explicar això del xai. Quan l’amo va saber que el meu pare tenia bestiar i no n’hi havia dit res, va agafar una enrabiada que…., perquè a l’amo li pagàvem el lloguer, hasta durant la guerra, la meu mare li pagava d’amagatotis, tot i que els rojos ho tenien prohibit a tothom.

-Però perquè li pagava si estava prohibit? –li vaig preguntar amb més inocència que un escolanet.

-Oh cony! Els masovers que durant la guerra no van passar la part a l’amo, quan la guerra es va haver acabat, en van fer una via d’agafar els trastets i començar a còrrer masos! Doncs l’amo va saber això del xai, i en va volguer demanar explicacions al meu pare que també…, és ben bé, que va ser una mica curt d’aquí –deia la iaia tocant-se amb el dit índex el front arrugat- , perquè el molt gamarús li va volguer tenir llenga, i l’amo, tant tant, al final li va dir, “No em facis emprenyar, que si vui d’aquí a quaranta-cinc dies ets fora de can Soler”, i el meu pare li va contestar que ja ho podia fer si volia, i l’amo li va fer firmar un paper…., i tal dit tal fet, al cap de quaranta-cinc dies érem fora del mas.

-I després què?

-Después re. Misèries, tot es va anar esguerrant. Vam començar a voltar masos, sempre amb el carro amunt i avall, al final un castellà que tenia tres cases –perquè después n’hi havia que eren els reis”-, ens en va llogar una, i vam arrendar les terres en un pagès, emprò tampoc va resultar, perquè eren massa cares, i l’anèmia es va tornar a apoderar de la meu mare, i tot plegat una misèria. Com que a casa érem massa gent per mantenir, jo al cap d’un temps m’en vaig anar a servir per les cases, -i hasta en un hotel-, que va ser com vaig venir a parar per aquí a Cassà, i al cap de pocs anys vaig saber que la Pura s’havia mort, i tot plegat una misèria….

Però després vaig conèixer el teu avi –en pas descansi-, i ens en vam anar de lloguer a cal Socarrell, i….

Però tot i que la iaia encara tenia tot el tai i tota la vianda, jo ja havia fet postres, -figues, i xuca-muia de vi amb la coca seca del diumenge-, i tenia ganes d’anar a fer una mica de migdiada. I a més, francament, em convenia deixar l’història de la seva vida en un punt alt per si algun altre dia la torno a trobar aixonada a la butaca esperant que algú es planyi de les nafres que acumula.

ai tenyó!

plastic — Wed, 26 Aug 2009 09:18:42 +0000

L’agulla d’un renyoc de pi de les gavarres a punt de caure davant l’imminent i colossal incendi.
L’ala d’una mosca que voleia per les natges d’un elefant del circ Raluy.
L’espurna brillant de l’ull vitri d’una granota, en una bassa plena de llim i llot d’una riera mediterrània a la canícula.
Un àtom de pols entre millons d’àtoms de pols, que aguanta l’equilibri sobre el marc de fotos de la primera comunió del meu cosí.
El primer punt de rovell d’una llauna de cervesa llançada al mar fa cinc mesos per un aprenent de pescador.
El plec precís de l’escaire superior dret d’una pàgina d’un tractat d’ornitologia comparada de Sud Amèrica.
L’última gota que regalima cap al pou de la galleda suspesa a la curria.
El punt de la "i" del Gènesi de la Bíblia.
El paràsit que porta entre el borrissol del pit l’aballerol que xiscla sobrevolant els rostolls.
La piga del llombrígol que et vaig veure mentre prenies el sol a la platja per la Mare de Déu d’agost.

Sóc independentista

plastic — Tue, 18 Aug 2009 21:19:31 +0000

Sóc independentista; em fa vergonya reconèixer-ho, en aquest mòn cada vegada més globalitzat, on no hi ha fronteres per res ni per ningú. Però ja ho he acceptat, sóc indepententista, cada dia ho tinc més clar.
No m’entenguin malament, no és pas que em posi catxondu el bigoti esperrucat d’en Carod, ni que m’humitegi pensant en la rusticitat d’en Puigcercós, ni que tingui fantasies tailandeses amb l’Uriel Bertran. Res d’aquestes banalitats superficials destinades al digníssim ramat de menjadora i pinso fàcil.

El meu concepte d’independentisme, té més a veure amb la filosofia social dels cargols, l’etèria filantropia de les mosques que a l’istiu xoquen contra els vidres de les finestres i de la prosaic procedir dels eriçons que moren aixafats a la carretera.

Jo, ara mateix, avui i aquí, declaro l’independència de Catalunya respecte d’España! És més, imploro l’independència de la Província de Girona de la resta de Catalunya! És més, demano l’independència del Gironès de la resta de la Província! És més exigeixo l’independència del meu poble de la resta de la comarca! I encara diria més, proposo l’independència del meu veïnat de la resta del poble! I si no fós demenar massa suggereixo l’independència de casa meu de la resta de veïnat.
I si al mòn hi quedés una mica de justícia, i les coses anéssin com han d’anar, ningú em podria negar l’independència del meu water cada cop que vaig a cagar de la resta de casa meva.

Hola em dic…

plastic — Sat, 21 Mar 2009 21:06:01 +0000

Hola em dic Bruce Sprinsting, i jo, com que sóc un millonari de classe obrera, us entenc, i sé que és haver de comparar preus per comprar més barat, i tenir dificultats per arribar a final de més i tot això.

Hola em dic Chris Martin, i faig tanta cara de bon paio, que als concerts em pinto coses a les mans, i predico pel comerç just i coses d’aquestes que molen. De fet sóc tant bon paio que a la meva filla l’hi he posat Apple.

Hola em dic Sisa, i com que hi ha qui pensa que vaig ser un referent en una manera de fer lletres, ara vaig rinxolant el rinxol, i fent coses dignes de la meva fama. És esgotador.

Hola em dic Bono, i la gent s’emmiralla tant en mi que em veig obligat a representar causes, perquè els polítics són tant inútils per aquestes coses que no tenen ni un grup de música.

Hola em dic Miqui Puig, i sóc tant ben parit i tant internacional que ara m’he tornat un localista. També sóc sensible.

Hola em dic Alaska, i ara em dic Olvido, jo sóc la movida.

Hola em dic Jordi Font i com que no serveixo per res més, em dedico a fer blogs que no llegeix ningu.