El carrer de davant de la guardaria s’havia convertit en un anar i venir perillosíssim de camions. Camions d’aquells tant grossos que porten i s’enduuen terra de les obres de l’autopista.
En kevin, no en deixava passar ni un sense saludar-lo amb la maneta, quedava embadalit davant aquelles joguines colossals i pensava "quina sort que té aquest nen panxut del caliquenyo que les condueix…".
Mentrestant sota la galeria del pati, la Janna estirava els cabells de la Duna, i la Duna mossegava el braç de la Janna. Ja no recordaven com havia començat la disputa, però s’ho estaven passant d’allò més bé.
I jo, al sorral, lluny de tot el xivarri, menjava grans de sorra mentre mirava fixament com un gos que passava pel carrer encamallava la cama del seu amo.
Ara que ja tinc tres anys i mig, i tot i que el record d’en Robert apropiant-se la millor pilota del pati encara no se m’ha esborrat de la memòria, puc dir que la guarderia va ser una de les millors etapes de la meva vida.
