La iaia duu una bena en una cama, a l’altra, una ferida al costat de la llaga que fa temps que hi té, un morat al braç, el cos masegat de tot arreu, i l’ànima ben esquinçada. Fa una setmana que va tornar a caure. Es fa gran i cada vegada li és més obvi que ja no serveix per gaire res més que escloveiar fesols a la terrassa a l’hora del sol.
Avui per dinar érem ella i jo sols, i veient-la amb aquella cara tant mustiua, esperant que jo li preguntés què li feia mal, o què li havia dit el metge. Li he tirat un ham que se sol empassar de grat, i que la fa revifar més que cap altra cosa d’aquest món: El seu passat.
-On vivíeu exactament? – li he preguntat, tot i que jo ho sé perfectament?
-A muntanya, a Orsevinyà.
-I com es deia la casa?
-Can Soler. Hi vaig anar ara fa uns quatre o cinc anys. M’hi va dur la teva tia, i no en quedava ben re, amb prou feines alguna paret dreta i quatre cairats mig podrits. Pensa que era una casa que tenia de tot; tenia corral, trull –perquè també ens fèiem l’oli-, un safreig gros com tot aquest menjador, que s’emplenava amb una canal que venia d’una mina que hi havia sota dels garrofers, -que jo no recordo pas que s’aixugués mai-
A aquestes alçades la iaia ja havia agafat arrencada, i s’havia oblidat del plat de patata i mongeta, i un tai de vedella que tenia al davant, per engegar un relat favulòs on els records i el temps s’atropellen i es barregen, fins i tot n’hi ha que fan de mal creure. Però al capdevall, el que jo intento explicar-vos és el que ella recorda de la seva infància i no pas la seva infància.
-Es veu que feia molts anys, s’hi havia fet vinya, i tot el voltant de la casa hi havia feixes, que nosaltres hi teneim trongers, i presseguers, i garrofers, i que sé jo…, tot el que et puguis imaginar, i als marges de les feixes encara hi havia alguna sarment, que feien uns raïms, petits, negres i dolcíssims. Un tros lluny de la casa hi teniem l’Olivaret, que hi anàvem a buscar les olives per fer l’oli, -que una vegada de petita, vaig caure a la tina de l’oli, saps allò que diuen de “ja has begut oli?”, doncs jo en vaig beure, i de miracle que no em vaig morir, -si és ben bé que quan no et toca morir, no et mors-, n’haviem fet tantes de petits….. A l’olivaret hi teniem els ruscos que quan els meus pares ens deixàven sols…
-Quans germans éreu, iaia?- l’interrompo perquè pugui respirar una mica.
-Cinc, i la Pura era la més petita. I quan els pares ens deixàven sols, perquè ells marxàven molt sovint; la mare baixava a plaça a vendre la mel, l’oli, o les quatre coses que fèiem i el pare anava a bosc setmanes senceres, a justir jaç, a fer carbó, o el que es presentés en aquell moment. La quesitó és que ens quedàvem sols molt sovint, i nosaltres, malcagats, -perquè mira que arribàvem a ser malcagats-, ho aprofitàvem per anar als ruscos a agafar la mel per menjar-nos-la amb bresca i tot allà a l’era de casa. Emprò una vegada, s’ens en va trabucar un -de rusc-, i mira…, que van començar a sortir abelles i abelles i més abelles, i tots vam còrrer feixes avall, però la Pura que era la més petita, es va quedar una mica endarrera i la van ben pessigar. Quan van arribar els pares els vam dir que havien sigut vespes i no ho van saber mai, el que havia passat de vritat!
Que mira que si ho arriben a saber… És que eren dolents abans els pares. Una vegada el meu germà, que no sé perquè era molt aficionat a encendre foc, i sempre corria amb una caixa de cerilles a la butxaca, se li va escapar de les mans un foc que va encendre en un puestu que hi passava una carretera molt a la vora, quan vam veure que no el podiem apagar vam còrrer a buscar el pare –i pare…, i pare…., que s’ha calat foc als garrofers…, i que ha passat un home per la carretera i ha calat foc als garrofers….-. Mira, quan el meu pare va arribar allà i va veure que el foc havia començat a baix i no pas a la vora de la carretera com li haviem dit nosaltres, em va agafar el meu germà per banda, i plist i plast, me li va clavar una surra amb la corretja, que va tardar una setmana a tornar a caminar bé. És que mira que eren animals abans els pares, eh?
Ui, ui! Si en aquella casa amb els meus germans hi haviem fet de tot, encabat va venir la guerra, i tot va començar a anar malament.
Mira, jo aquesta gent gran que diu que el jovent hauria de passar una guerra, ja els hi dic sempre “Si, però que només passi a casa teua, eh? Que a casa ja en vam tenir prou amb una”
-Perquè, què va passar?
-Què va passar, doncs mira que el meu pare s’en va anar a la guerra, Pensa que de tres cases que erem per allà a la vora, no ni havia cap que tingués cap home, eh?, i com que la meu mare havia de ser sempre fòra, per guanyar-se les garrofes, doncs em deixava a mi encarregada dels meus germans. I què cony vols que sapigués jo amb tretze anys tota sola a muntanya cuidant-me dels meus germans. Re home re, tot van ser misèries. I això va durar tres anys. La mare cada vegada era menys a casa i va agafar anèmia, que no s’en va pas refer mai del tot… I quan s’estava a punt d’acabar la guerra, el meu pare que tornava a la desvandada, es va trobar amb un pastor francès que no podia travessar cap a França amb el ramat, i el meu pare li va dir; “mira, mentre ho soluciones, vine a casa que hi ha un corral molt gros i les aboies podran pasturar les oliveres i els garrofers, i ni a tu ni a elles els faltarà de res.
Els quinze dies que es va estar a casa vam menjar més bé del que haviem menjat feia molt de temps. Com que el ramat feia molts dies que caminava, n’hi havia unes quantes de coixes, i les vam matar i ens les vam menjar. D’aquestes coixes, n’hi havia un parell que estaven prenyades, i a l’hora de marxar, el pastor no les va voler matar ni endur-se-les, i les va deixar al meu pare com a compensació per les molèsties d’haver-lo acollit.
El pare en aquells moments tenia el judici amb la seva germana, que durant la guerra li havia volgut prendre els drets del mas, tot i que el meu pare era l’hereu, i tenia tot el dret a seguir la masoveria dels seus pares. El cas és que aquella mala garsa de la seva germana ja ho acabava de tenir guanyat, i el meu pare, va anar a buscar l’advocat d’Arenys, li va explicar el cas, i li va dir que si guanyaven es fotrien un xai. L’advocat va aceptar la mar de content, perquè durant aquella època no hi havia carn enlloc, i si en tenies i la volies nar a vendre, el més segur era que te la fotéssin pel camí.
La meu mare que era més llarga que sàbia, ja va veure que allò no acabaria bé, i li va dir al meu pare, que ella no en volia saber res d’aquell xai, que si s’el volien menjar anéssin a l’hostal, però que ella no els hi cuinaria pas.
I la meu mare per desgràcia va tenir més raó que una santa. Va resultar que l’advocat era amic de l’amo i li va explicar això del xai. Quan l’amo va saber que el meu pare tenia bestiar i no n’hi havia dit res, va agafar una enrabiada que…., perquè a l’amo li pagàvem el lloguer, hasta durant la guerra, la meu mare li pagava d’amagatotis, tot i que els rojos ho tenien prohibit a tothom.
-Però perquè li pagava si estava prohibit? –li vaig preguntar amb més inocència que un escolanet.
-Oh cony! Els masovers que durant la guerra no van passar la part a l’amo, quan la guerra es va haver acabat, en van fer una via d’agafar els trastets i començar a còrrer masos! Doncs l’amo va saber això del xai, i en va volguer demanar explicacions al meu pare que també…, és ben bé, que va ser una mica curt d’aquí –deia la iaia tocant-se amb el dit índex el front arrugat- , perquè el molt gamarús li va volguer tenir llenga, i l’amo, tant tant, al final li va dir, “No em facis emprenyar, que si vui d’aquí a quaranta-cinc dies ets fora de can Soler”, i el meu pare li va contestar que ja ho podia fer si volia, i l’amo li va fer firmar un paper…., i tal dit tal fet, al cap de quaranta-cinc dies érem fora del mas.
-I després què?
-Después re. Misèries, tot es va anar esguerrant. Vam començar a voltar masos, sempre amb el carro amunt i avall, al final un castellà que tenia tres cases –perquè después n’hi havia que eren els reis”-, ens en va llogar una, i vam arrendar les terres en un pagès, emprò tampoc va resultar, perquè eren massa cares, i l’anèmia es va tornar a apoderar de la meu mare, i tot plegat una misèria. Com que a casa érem massa gent per mantenir, jo al cap d’un temps m’en vaig anar a servir per les cases, -i hasta en un hotel-, que va ser com vaig venir a parar per aquí a Cassà, i al cap de pocs anys vaig saber que la Pura s’havia mort, i tot plegat una misèria….
Però després vaig conèixer el teu avi –en pas descansi-, i ens en vam anar de lloguer a cal Socarrell, i….
Però tot i que la iaia encara tenia tot el tai i tota la vianda, jo ja havia fet postres, -figues, i xuca-muia de vi amb la coca seca del diumenge-, i tenia ganes d’anar a fer una mica de migdiada. I a més, francament, em convenia deixar l’història de la seva vida en un punt alt per si algun altre dia la torno a trobar aixonada a la butaca esperant que algú es planyi de les nafres que acumula.
